Des dels inicis de la historia humana el propi home ha buscat respostes als dubtes més profunds per entendre la seva pròpia existència i pel que sembla la resposta encara trigarà anys en arribar. Dubtes que indaguen sobre la mateixa societat per sobre l’individu (tal com ens mostraven els grecs antics) o pel contrari, corrents individualistes més pròpies del Renaixement o la Il·lustració.
Mirant de reüll en un mirall antic (però sense trencar) ens podem adonar que actualment l’home segueix immers en una recerca per a la comprensió d’un avenir possiblement fràgil i tènue .
Però com que ja sabem que no sabem què ens podrà deparar el nostre destí (emulant la sophia de Sòcrates), sí que podem tenir un control absolut del nostre present (que seria un hedonisme Epicurià), que al cap i a la fi és el que hem de viure i tenir la sort/privilegi de gaudir.
I la filosofia és: Quin tipus de vida volem? Vivim la vida o construïm la nostra vida? John Lennon ja va dir que “La vida és allò que passa de llarg mentre estem fent altres plans”...
Si la vida ens ve donada per a "viure-la", en el sentit més ampli de la paraula, per què veiem cada dia centenars de persones incapaces de donar el seu propi cop de timó? Quants cops hem sentit l'expressió de "La vida és dura"? Sembla que ens costa massa sortir dels rails establerts de la vida per por a descarrilar...
I què passa si descarrilem? Ens farem mal? Construir les nostres pròpies vies és l'únic mitjà per a poder arribar al destí que nosaltres volem.
Poca gent és capaç de crear els seus propis camins. És per això que si fem una ullada al nostre voltant podrem observar a persones que es troben immerses en un mar de dubtes existencials. Persones amb la cara abatuda i apagada sense cap tipus de brillantor als seus ulls. Persones amb expressió ofegada i mirada perduda. Persones tristes.
Si el món s'acabés demà mateix, pensaríem que hem acomplert les nostres il·lusions o que encara ens quedava molt per fer? Pensaríem que hem dominat el ritme de la nostra vida o que hem estat incapaços de sortir de les xarxes del teler de la societat?
No podem quedar-nos de braços creuats veient com passa el temps imparable per davant nostre sense afrontar la incapacitat de dominar les nostres pròpies regnes. No podem seguir alienats permanentment per les directrius socials. Cal traçar les nostres, i assolir la felicitat acomplint els nostres objectius vitals plantejats mica en mica al llarg de la vida.
I aquests objectius seran els que faran que construïm camí per una banda o una altra. No podem deixar mai de picar per seguir creixent, com també hem d'evitar que els extrems del nostre camí es trobin... Si això passa estarem perduts...
De moment, intentarem evolucionar...
Bernat
