Feia temps que el telèfon no sonava a unes hores tan intempestives. Sempre fa gràcia tenir una trucada de matinada i saber que no és una urgència o una notícia funesta... El telèfon de matinada sempre porta agitació. Aquest cop no.
Podria haver estat una conversa planera, simplement per recordar que érem desperts a aquella hora. Seria un petit homenatge a dos tranuitadors sense son.
Tot ha començat amb un "Aniré a dormir en 5 minuts, eh" per acabar penjant vint vegades més tard del que hem pactat. Aquest cop, el nombre no és superlatiu
Hem parlat sobre el la sensació de fredor als peus, la temperatura i el temps, l'oci en un pont de 5 dies, les perspectives de futur de cadascú, els estats d'ànim, les relacions...
La perspicàcia farà adonar-nos que les temàtiques han anat escalfant-se mica en mica esperant que l'ambient estigués prou madur per poder expressar tot el reguitzell de punts de vista que portàvem dins... I és que sovint, desmuntar la nostra cuirassa externa requereix trobar un context favorable: Avui hi era
Les relacions humanes sempre han estat motius de debat. Les reflexions, meditacions i especulacions que s'han fet al voltant d'aquest tema és proporcional a la importància que l'ésser humà li ha donat al llarg de la seva existència.
La gràcia de tot és la impossibilitat d'unificar un únic criteri sobre el tipus de relacions que cal seguir i respectar per aconseguir l'equilibri desitjat o, si més, sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. I és que aquesta "línia" a seguir ha anat canviant i variant segons el moment històric en què ens trobàvem.
En termes generals l'ésser humà té la tendència a seguir un camí comú establert per a no destorbar l'equilibri social. Així doncs, entenc que la idea de "relació" ens ha estat donada de base amb poc marge de maniobra.
Quin és la relació que busquem? Per què tan sovint les relacions acaben en una simple convivència? Fins a quin punt som lliures d'escollir allò que volem i busquem?
L'evolució del tipus de relacions ens ha portat a acceptar o entendre situacions fins fa ben poc perseguides o dimonitzades. Tothom coneix un ampli ventall de situacions ben complexes: famílies desestructurades, mares o pares solters, relacions de 2+1... i ja ningú s'escandalitza en nom de qualsevol ésser superior.
Quin serà el proper pas? Quina serà la propera evolució en la concepció de relació? Quanta gent s'haurà quedat a casa incapaç de buscar-la per temor a sortir del camí social enquitranat.
Quin serà el significat d'"estimar"? Què esperarem dels altres? Voldrem saltar-nos les normes i escandalitzar-nos si se les salten? Fins a quin punt els homes seguirem relacionant l'amor amb el sexe? L'estimació no té per què desaparèixer quan algú ha provat la nit lluny nostre.
Volem estimació o fidelitat? O requerim les dues alhora? Una cosa no hauria de treure l'altra, encara que la base tot ha de ser el respecte a les regles del joc establertes inicialment, que al cap i a la fi, les escollim nosaltres.
Però ara, quines són aquestes normes? Cada cop són més diferents les unes de les altres, el que dificulta enormement el seguiment de la concepció clàssica
Estic convençut que al cap dels anys podrem seguir sabent que som estimats malgrat que la nostra parella se'n pugui anar amb d'altres. Al cap i a la fi no deixa de ser una activitat carnal plaent on hi podem separar els sentiments.
Ja hi ha parelles que accepten els desvariaments respectius... Quan serà una actitud oberta i acceptada socialment?
I encara podem d'anar més enllà: Hi podria haver un dia que poguem estimar a dues persones alhora? Per què hem de basar el nostre afecte a una única persona? No seria millor poder buscar un equilibri a través de més d'una persona?
Qui ho sap... De moment, intentarem evolucionar.
Bernat
